L´ull funciona de la mateixa manera que ho fa una càmera i igual que aquesta és necessari que les imatges vistes siguin enfocades sobre la retina, que seria la pel·lícula de l'ull, per evitar que les imatges es vegin borroses.
Quan l'ull pot enfocar bé de lluny i de prop s'anomena, emetropia; en cas contrari, s'anomena ametropia,anomalia a la qual pertanyen els estigmatismes, les miopies, les hipermetropies i la presbícia.
Els defectes refractius es mesuren amb valors de correcció anomenats diòptries.
La mida de l'ull i els seus sistemes òptics (còrnia i cristal·lí), permeten que els raigs de llum provinents dels objectes siguin enfocats exactament a la retina, permetent-nos tenir molt bona visió tant de lluny com d'aprop.
La còrnia disposa de dues curvatures relativament similars, les quals permeten que els raigs de llum provinents dels objectes s'enfoquin sobre la retina.
Les variacions entre ambdues curvatures produeixen diferents punts focals que originen sobre la retina un focus lineal, com a conseqüència les imatges es veuen distorsionades. Les lents tòriques corregeixen el defecte.
L'augment de la longitud de l'ull o l'excessiva corba de la còrnia fa que el punt focal es formi davant la retina, provocant així que les imatges es vegin borroses de lluny, però la visió pròxima sigui normal.
Les lents còncaves o negatives corregeixen el defecte.
La disminució de la longitud de l'ull o l'excessiu aplanament de la còrnia fa que el punt focal es formi darrera la retina, d'aquesta manera les imatges es veuen borroses d'aprop, però la visió de lluny és normal.
Les lents convexes o positives corregeixen el defecte.
També anomenada vista cansada, és la pèrdua progressiva de la capacitat d'acomodació dificultant la visió propera.
És normal que aquests símptomes apareguim a partir dels 45 anys d'edat, augmentant progressivament amb el temps fins a estabilitzar-se als 60 anys d'edat.
La visió és un dels sentits més importants que permet a l'ésser humà interrelacionar-se amb el seu entorn, qualsevol alteració d'aquest sentit causa una disminució de la qualitat de vida.
Moltes malalties oculars produeixen una pèrdua progressiva de la visió, moltes vegades irreversible i amb grans seqüeles. A continuació veurem algunes causes de pèrdua visual amb les seves manifestacions més característiques.
Una persona amb bona visió tindrà un ampli camp visual i percebrà clarament totes les coses que te a davant.
El despreniment de retina produeix una taca fosca sobre el camp visual; com si un teló estigues tapant la visió.
La degeneració progressiva de la macula, àrea de la visió central, produeix una distorsió de la visió degut a la formació progressiva d'una taca que no es mou.
L'opacificació del cristal·lí produeix una visió borrosa com si és veies a través d'un vidre entelat i els colors perdessin la nitidesa. Les llums potents, com la del sol, produeixen enlluernament.
És una malaltia de caràcter hereditari que produeix la pèrdua progressiva de la visió de l'àrea perifèrica, com si s'estigués mirant per un túnel.
L'augment de la tensió intraocular produeix lesions progressives del nervi òptic originant una disminució del camp perifèric, com si s'estigués mirant per un tub.
